Mem, no anam bé. Què vos voleu que vos digui. Just he acabat aquesta sèrie amb dificultat i sabent que no aniríem enlloc. I ara, si no vos sap greu, la vos esbutzaré com un porc el dia de matances.

Au, va: Molts, és avorrida, no va de res i de nou capítols que té, li sobren sis i mig. Així sense anestèsia. He cercat, com bona persona obsessa, si estava basada en cap llibre o còmic (o etiqueta de bòtil de xampú), però com ens passava amb Moon Haven, és una obra original. I per mi aquest és el seu problema principal, en Vince Gilligan tenia un concepte interessant (ara en xerraré) que ha hagut d’estirar tant que ens deixa capítols complets per fer horeta.

Com que comenci pel principi (2 Frank Herberts)? D’acord. Com sou, eh? Mem, Na Carol (Rhea Seehorn), es troba en mig de l’apocalipsi (1 Craig Harrison) quan la població mundial dels Estats Units i voltants (ja m’enteneu) es veu afectada per un virus creat basant-se en un missatge de l’espai exterior (tot comprimit al primer capítol, 2 Don Siegels). Sí, ens recorda bastant a Invasion of the Body Snatchers (tant que en fan referència interna, a mode de broma, d’evident que és, 3 Kevin McCarthys). Com són les coses que la nostra Karen (ai, perdó, la nostra Carol) és fa la policia de la humanitat que no es veu afectada pel virus, s’oblida de la seva parella (espòiler, 3 Maya Hawkes), i la seva feina, per emprendre un camí de bogeria i ràbia (a la The Quiet Earth) amb la intenció de forçar la seva visió del món damunt tothom (1 Morten Tyldum). Cosa que sonaria bastant bé si no fos que ens grinyola tot, com si ens volguessin vendre una metàfora feixista amb tocs porpres (1 Cara Gee). Als següents capítols se’ns dona més informació (poca), se’ns presenten personatges horribles, insuportables i ignorats per complet mentre seguim na Karen (perdó, na Carol). Afegim uns tocs de Soylent Green (pel públic espanyol Cuando el destino nos alcance) per omplir hora i mitja (i amb una explicació feble) i una quantitat ingent d’hores de no-res, intenció de les quals és mostrar que no hi ha res a fer, en malauradament, en temps real. A això afegirem que hi ha personatges totalment ignorats (dels vius, perquè dels morts no vos dic ja dins quin clixé cau), trames oblidades que es podien explorar (escriptora? No, millor supervivent d’energia masculina tòxica: si no és meva, no serà de ningú). I per paga, la primera temporada acaba en là (no sigui cas…).

Trob que vos he parlat molt pel contingut de Ploribus, ja vos ho dic ara. Així que només vos destacaré l’actuació brillant de na Rhea Seehorn. De la resta, mem, és una pèrdua de temps completa.

Només vos la recoman si enteneu l’erotisme excel·lent com una foto del sonso d’en Tom Cruise.

Podeu votar-la negativament a AppleTv.

●◐○○○ Absurditat (només mirar-la ho és)
◐○○○○ Comicitat (riure per no plorar)
○○○○○ Fetge i butzes (ni això)
●●◐○○ Masclisme (energia masculina tòxica)
◐○○○○ Queerness (jo tenia una parella? Sí? No?)
◐○○○○ Romanticisme (com diu vostè?)
◐○○○○ Sexe (crec que sí, becava)
◐○○○○ Terror (meeeh!)

◐○○○○ Interès (mirau la paret, és més entretinguda i té més misteri)