Bon dia. Qui és vostè? Em perdonareu, però ja no record ni qui som, ni on he d’anar, ni res de res. Les festes han acabat amb jo. Estic esgotat.

D’acord, ja sé on som. Què passa? Ah, voleu saber d’quest Refugi lunar? Bé. Doncs, deixau-la anar. Au. Diosso.

Com que per què? Espera que seuré. La sèrie promet, manté l’interés, però es perd per devers el capítol cinc. Com? Ah, sí, perdonau. Començ pel principi:

Moon Haven és una història hippie-distòpica (2 Douglas Trumbulls) escrita per en Peter Ocko (conegudíssim per escriure un setena part de Parker Lewis Can't Lose, cosa que explica el to de… d’acord, aniré per ordre) de sis episodis. Sis episodis d’una obra inacabada i cancel·lada tres anys abans de que la plataforma que l’estrenava el mes passat ja ho sabés. Això és part de la meva emprenyada, ja vos ho dic ara. Crec que la sensació de beneitura que es veia a la cara, perquè era evident al penúltim episodi que no es tancaria res de res, era tan gran que encara no m’ha fuit (com amb aquella sèrie que va publicitar Antena3 i que ara ni sé com es deia ni record cap altra tret excepte que ja s’havia cancel·lada i acabava amb un clímax sense contar res de res).

Ara vos la cont i la vos esbutzaré perquè no perdeu el temps: La Terra és un abocador de fems (2 Seth Larneys), així que es crea una colònia lunar amb una intel·ligència artificial que aprengui de les generacions selenites que hi neixen a trobar una forma d’ajudar la societat terrestre juntament amb el planeta (1 Nathan Parker). Mem, no ens ho mirarem d’aprop, d’acord? Aquesta és l’excusa per explicar com funcionen les relacions més bàsiques d’una comunitat hippie fent-ne befa (amb un to que recorda a Parker Lewis Can't Lose, ridícul i molt ianqui dels 90). El cas que acabam amb un Lost en tota regla, embolicat d’una dinàmica de «s’odien fins que es coneixen» i un darrer capítol en el que no es tanca la història, ens hem perdut amb tots el supergirs de guió (vols para amb en Shyamalan ja?), ens hem oblidat del àliens (ni tan sols he trobat com es diu s’actiru), els bàndols (qui va amb qui?), la Terra i tot plegat. Amb el que sí terminam és amb la certesa de que l’autor no tenia ben clar què havia de fer amb els personatges, ni de com continuar la història (5 Damon Lindelofs), amb la impossibilitat de desenvolupar una trama a partir d’un parell de conceptes interessants (podríem dir que és un geni per treure cinc hores del no-res, però no ho farem).

Com a resum, una peça incompleta (3 Tom Cruises) amb bones actuacions a pesar d’en Dominic (Not Penny’s boat) Monaghan (2 Josh Holloways), concepte central de la qual podria haver estat interessant, però que es mor ben aviat (2 Steven Spielbergs), i que acaba com a una embafada ingent de girs de guió innecessaris (seriosament, atura amb en Shyamalan). Recordem les trames oblidades i els personatges sense explorar que no es pren ni seriosament a la sèrie ni a l’audiència.

No vos la recoman de cap de les maneres excepte si seguiu el compte del bàmbol d’en Tom Cruise.

Podeu ignorar-la a Netflix.

●●●◐○ Absurditat (què dius que han de fer els selenites? I no xerra de les perrucotes)
●◐○○○ Comicitat (ho prova, però no)
○○○○○ Fetge i butzes (nanai)
●◐○○○ Masclisme (sempre n’hi ha)
◐○○○○ Queerness (tenim un personatge no binari mig esborrat als subtítols)
◐○○○○ Romanticisme (buff)
◐○○○○ Sexe (un nu a la babalà)
○○○○○ Terror (ni ho prova)

●◐○○○ Interès (un parell de capítols, fins que te n’adones que no hi ha forma de tancar-la)