Venonta Vivo (Ca) 12. Parant trampes
Durant un parell de dies, en G01S09-BL-Tomeu va fer unes quantes sortides més, amb la protecció de na G01S10-SG-Esperança. Encara que provava de prendre-s’ho amb calma, no podia amagar la seva decepció: havien anat una per una, estudiant els caus o llodrigueres i no havien trobat res. Ni restes, ni cap senya de cap animal ni planta. Començava a creure que hauria de pensar més enllà. Podria ser que estigués cercant amb paràmetres terrestres —o almanco amb el del seu univers—. Era cert que en aquell lloc, la vida podria ser de qualsevol mena, forma o estadi. Es va demanar si no estaria mirant al lloc equivocat o fins i tot amb els ulls erronis. Havia de fer una pausa i provar de cercar un nou punt de vista.
—Pensa out of the box, rei —es deia—. Però no sé què putes hi ha dins sa capsa, com per provar de sortir-hi. Ni sé si té tapadora.
N’Omni va estar a punt de contestar, però es va estimar més deixar divagar en G01S09-BL-Tomeu.
—Si tu t’aclares ja anirà bé, perquè lo que són ets altres, carinyo, esteim ben perduts. Ja t’ho dic ara —va dir na G01S10-SG-Esperança, un poc cansada de sentir-lo pensar en veu alta, i de vegades també remugar sense sentit.
—Si fossis un animal espacial desconegut d’una altra dimensió, on te ficaries?
—A jo no me traurien de ca nostra. De dins es llit. Quina son, no? I quina fam. No tens fam mai tu?
—Va, sí, perdona. Let’s tornem i feim un descans. Fins demà. Ja he instal·lat això aquí, mem què veim.
En Tomeu havia muntat un sistema bastant rústic de detecció i gravació de moviment. Després, ambdós es dirigiren cap a la cúpula sense creuar cap altra paraula.
Ciutat 0 ja tenia un edifici central gairebé acabat, almanco l’estructura bàsica. Ara faltaria posar-s’hi amb l’interior.
Hi havia un debat obert de com continuar. Havien de fer un reconeixement de l’àrea un poc més ampli, i potser, amb uns paràmetres de cerca no tan habituals. El projecte que tenien preparat no contemplava els canvis recents. Ni de planeta, ni de fauna, ni de dimensió.
On sí que havien coincidit era en el fet d’esperar a tenir un poc més de certesa amb les Cuqueres; nom tothom, excepte en Tomeu, feia servir per referir-se a l’estructura de túnels i forats que s’intuïen a aquella zona.
–[////]–
Havia passat una setmana i en Tomeu ja començava a creure que aquella estructura no eren llodrigueres. No tenia cap altra teoria, però l’absència d’activitat feia pensar que o era un accident natural o el que fos que havia viscut allà, o era mort o era enfora.
Havia mirat els vídeos que s’havien gravat ben bé per error: O perquè qualque cosa, encara no ho havia pogut afinar, feia botar el sistema o perquè havia programat el dispositiu per enregistrar a hores fixes, poc confiat de tenir tanta de sort de topar amb qualque ésser viu. Allà no es veia res.
I just quan va estar a punt de sortir per desmuntar-ho tot, va rebre un nou vídeo. Acabat d’enregistrar feia poc, uns segons. El va posar en marxa sense gaire expectatives. No vendria ara del visionat d’una última gravació.
Començava com tots el que havia vist fins ara: Qualque cosa disparava el sistema, sense mostrar res més que l’estructura de túnels. Va mirar un poc més. I de sobte, va aparèixer una criatura. Devia ser transparent o reflectir la llum d’una forma especial com a camuflatge. El fet era que havia comparegut com si s’hagués trencat una bambolla, començant per un punt concret fins a mostrar tot el seu cos informe.
Va haver de fer enrere el vídeo un parell de cops més abans de poder fer un informe preliminar. En Tom-0, com el va batiar de forma interna, era difícil de descriure: era una massa brillant, sense forma aparent. Li recordava les imatges dels dofins que havia estudiat. Aquella pell fina i lluent li recordava la d’en Tom-0. Del seu cos sortien una mena de pèls i tubs prims que es movien ràpidament d’un costat a l’altre sense harmonia aparent. Devia ser un sistema de guia perquè semblava no tenir cap casta d’ulls, ni boca, almanco que es pogués intuir.
Cap al final del vídeo, l’ésser feia un moviment brusc, inflant el cos, i fent-se més obscur. Li queien els pèls i els tubs es feien cada cop més prims. Després, tal com havia comparegut, es perdia de vista. Com si estigués fet de sabó i aire, pop, desapareixia sense deixar rastre; ni tan sols els pèls.
—Aquesta sí que és bona —va ser l’únic que va poder dir en Tomeu—. Però què putes…? —Va provar de posar els seus pensaments en ordre— Omni, has de veure això.