N’Omni mirava la galàxia a través dels sensors. Encara que li havia costat un poc, va poder tranquil·litzar-se al final. Havia de trobar un punt de vista nou a la seva situació. Va meditar-ho.

Després d’uns cicles, es va adonar que allò s’havia convertit en una expedició pionera en més d’un sentit. Havien d’aprofitar que eren a una part inexplorada de l’univers per recollir i recopilar tantes dades com poguessin. Ara, per necessitat, s’havien convertit en un punt de recerca únic. Això la va animar, permetent-la sortir de l’estat d’angoixa-malenconia en el que havia quedat estancada. Necessitava un pla d’acció nou.

Va pensar que podria construir una petita estació de recol·lecció de mostres i dades, però era bastant reticent a l’hora de deixar residus. No volia ser la primera a contaminar un espai no explorat encara. Segur que podria trobar una mesura intermèdia. Una estació temporal autodegradable o portable.

Amb aquestes estava quan una nova tirallonga de dades va arribar en bloc. Devia haver hagut un problema de connexió amb les sondes i ara es rebia aquesta informació tota de cop. Com que encara estava embambada fantasiejant amb la idea de l’estació, o el que fos que decidís fer, va fer només un cribratge ràpid a les dades. Les que semblaven més interessants o més probables de donar nova informació, les va reenviar a una xarxa neuronal específica sense parar-hi massa més atenció.

—Omni? Me sents? —Semblava la veu d’en G01S09-BL-Tomeu.

—Tomeu? Sí. Endavant. Te sent, digués.

—Volia comprovar uns datos amb tu. Ten’ de sortir de sa cúpula per agafar unes mostres i fer un estudi ràpid des terreno. He calculat que, com a molt, ten’ de temps una mitj’hora. Pens que amb vint minuts podré fer-ho tot i tornar. Trobes que es càlculs són correctes? Podries tornar-los a mirar per si un cas?

—Un segon —n’Omni va els va repassar dos cops, proposant els dos pitjors casos que es podien donar. Va esperar breument—. He fet dues hipòtesis i si fas servir sa protecció des protocol theta suggerida, pens que tendràs temps suficient.

—Genial, diosso. Tomeu out!

Pocs cicles més tard, n’Omni va rebre una notificació rutinària: en G01S07-EN-Pep i na G01S06-AR-Miquela estaven just a punt de començar amb l’estudi i reconeixement sobre el terreny de la zona central de Ciutat 0. Ben aviat, tendrien un disseny viable i podrien començar les obres.

Un parell més de notificacions varen arribar: na G01S04-MT-Tona ja tenia un programa bàsic que necessitarien més endavant i en G01S11-MC-Cinto ja s’havia posat a imprimir allà mateix les peces que faltaven per les primeres estructures que necessitarien d’aquí un centenar de cicles, anant bé.

Una alerta d’interès especial va fer que se centrés en ella i deixés de banda momentàniament les altres. La xarxa que havia deixat a càrrec de la selecció de dades de les sondes la requeria ara. Va accedir a la seva petició i li va mostrar un informe tan llarg que va haver de desconnectar un parell de sensors addicionals, també.

Era un informe exhaustiu de dades electromagnètiques, de temperatura i de moment quàntic espacial que feien encara més inexplicable la seva posició, novament a revisar, en la qual es trobaven.

—G01S12-AS-Maria —va emetre, sense adonar-se que s’havia botat el protocol. Hi havia poques coses que poguessin fer-ho—. Necessitaré un altre pic de sa teva ciència.

—Rebut Omni, res de greu? —Va dir en to mig de bromes. 

Silenci.

—Omni? Què passa res? —Va insistir.

—No ho sé. No sé què fer amb aquestes dades. Què me podries confirmar que no estic perdent es corbam?

—Ui, nena. M’agrada quan te poses terrenal —es va penedir de seguir fent broma. Si ho pensava bé, n’Omni era bastant sensible amb certs temes i sentir-se fora de lloc n’era un de ben delicat—. Perdona, Omni. Ara ho mir.

En un instant va descarregar l’informe. Era bastant més llarg del que s’esperava.

—Uro —exclamà na Maria—. Hòstia puta! —Va seguir, sense poder aguantar-se mentre les dades brollaven aparentment sense control—. Espera que sec i engeg una xarxa neuronal addicional. Pens que la necessitarem.

—Omni —era en Tomeu.

—Sí, G01S09-BL-Tomeu, pot esperar?

Hi va haver un silenci. Només se sentia la seva respiració agitada.

—Podria ser no res, però trob que tenim que xerrar. T’aniria bé d’aquí quinze minuts? Quan torni a sa cúpula?

—Fet. Gràcies.

—Mem —va començar na Maria—, no voldria fer una hipòtesi massa al tun-tun, que després passa lo que passa, però, com t’ho explic?

—De forma que jo ho entengui —era una de les frases preferides de n’Omni. Pensava que ho posava tot en perspectiva, encara que sovint, aquella era una expressió massa subtil per gran part dels humans.

—Molt bona, xata —pausa—, és… —pausa— sembla que, i sa xarxa dóna una probabilitat d’encert des 72 %, de que… —pausa— que som a un moment quàntic desajustat.

—Com? —Va interrompre n’Omni—. Què vols dir amb «desajustat»?

—No sé com explicar-ho, ni què significa realment, però el que diuen aquestes noves dades és que no som n’es nostro moment quàntic normal. Mem, que podria ser un error, encara que sa xarxa…

—Vols dir…

—Que potser no és qu’estiguem ben enfora de la Terra. Potser esteim a un dels possibles universos més probables. I això també vol dir que no sabem si ni tan sols ses coordenades que coneixem són aplicables a aquest univers.

Na Maria va patir que n’Omni es bloquegés o que no fos capaç d’assimilar aquesta informació, però no podia emmascarar el que havia de dir.

—Idò —va ser l’únic que va dir ella.

—Estàs bé? Això no té per què canviar res, ho saps no? Mentre estiguem plegades…

—Saps? No ho puc explicar, però trob que aquesta nova situació em fa sentir més com a cases. Sé que no té cap mena de sentit. Racional, vull dir, però sa meva ànima, o el que sigui, ha callat. Som aquí. Té sentit això?

—No —va començar na Maria— i sí. Tot a l’hora. Crec que és una de ses coses que te fa més humana ara mateix.

—Si me perdones, no vull ser maleducada, però ara hauria de xerrar amb en G01S09-BL-Tomeu.

—Endavant, endavant. Així tendré un poc més de temps per revisar el que m’has enviat. Mem si trob res pus.

N’Omni va canviar de comunicació amb només pensar-ho.

—G01S09-BL-Tomeu, perdona. Arrib uns mil·lisegons tard.

—No t’ho creuràs, però… és molt fort. No sé, és que…

—M’ajudaria si et concentressis —això ho va dir mig fent befa, mig de bromes. No ho acostumava a fer perquè sabia que habitualment, els humans no captaven la seva intenció, era una de les coses difícils que havia de revisar aviat.

—És que no sé com dir-ho. Estic que no m’ho crec. Mira —i li va enviar una foto—. Això és a només unes passes de Ciutat 0.

N’Omni va manipular la fotografia, voltant per aquí i per allà. Darrere un turó es veien marques. Primer escèptica i després agitada, va acostar el visor per fer un reconeixement visual.

—Sembla un cau. Què penses que és?

—Jo —es notava que en Tomeu estava emocionadíssim—, també ho pens que ho és. Sembla una llodriguera, un jaç o què sé jo. Per mi —va fer una pausa dramàtica—, no esteim tots sols aquí després de tot.


Continuarà…

Donau suport per continuar el projecte
Votau a Twitter com continuarà la història