Una de les paraules que més gràcia em fa, però sense ser-ne conscient és aquesta «culetjar» (com pronunciam). Una de les males d’explicar perquè té molts de sentits i molts d’usos, encara que tots va per allà mateix. És mig infantil, mig infantil i molt nostrada.

Culejar
Les accepcions que ens interessen només les recull el DCVB:

CULEJAR (dialectalment escrit culetjar). v.
|| 5. intr. Feinejar en coses lleugeres o de poca importància, més per entretenir-s'hi que per necessitat de fer-les (Mall.).
|| 6. intr. Obrar amb inconstància; canviar sovint i sense motiu raonable (Mall.).
|| 7. intr. Intervenir en coses en què no caldria, sia per ambició, sia per prurit d'exhibir-se, etc. (Mall.);
|| 8. tr. Tocar les coses sense importar-hi, i canviar-les de lloc o de disposició inconsideradament (Mall.).
Etimologia: derivat de cul.


«—Jo debades m’esforç que no entenc què diu —digué n’Ivan en un to ambigu, mig per ell mateix, mig per fer-se notar—. Què ha passat? Ha fallat gairebé al final o ho ha fet amb quasi tots els seus recursos? Me deixau que culegi els registres?»

Voltant per ses estrelles. Aman Nòlem