Un dels reptes al qual s’enfronta tothom que vol escriure és com fer que els diàlegs siguin realistes. En el nostre cas, a més, hem de decidir si és acceptable afegir castellanismes, altres barbarismes o, en el meu cas, com representar segons quines flastomies, en especial aquelles que ni surten recollides al DCVB.

Una de les expressions que fan riure als i les mallorquines i confonen a la resta de lectors dels meus relats és:
Cagondell

Segons el GDLC: DENA, masculí vulgarment Eufemisme per Déu, emprat en expressions blasfemes. Me cago en dena. 
Segons el DCVB: CAGAR. Aquesta accepció és la base de blasfèmies i grosseries («me cago en…»), que a voltes se suavitzen per eufemisme canviant el cago en caso («me caso en…») o substituint el nom sagrat objecte de la flastomia per un nom inofensiu («me cago en la mar salada», «me cago en dena», «me cago en Sivilla», etc.).
 DELL m., eufemisme, per Déu.
 DENA. Deformació eufèmica de Déu, que s'usa en exclamacions grosseres com «me caso en dena!» (Empordà, Bal., Val.).

Esper que sigui evident que aquesta expressió, un poc grollera, és una deformació de «em cag en Deu» que sovint es transforma en «em cag en dena» o «em cag en dell», just perquè no soni tan forta en segons quins entorns.

Els vells diuen que és molt difícil flastomar bé i que a Mallorca es va refinar com a art juntament amb el glosar. Jo no sé, podria ser una opinió esbiaixada o un invent que podríem encaixar dins el tarannà illenc.

Altres expressions malsonants serien: «Re-quaranta putes sagrades» o «em cag amb sa meva estampa».

«Però ni tenc es coratge, ni crec que aquesta cosa m’ho deixés fer. Cagondell.»

Paràsit, Aman Nòlem