Just s’havia despert amb una fortor com feia molt que no recordava. Devia ser aquella època de l’any. Va provar de baixar la mà a l’entrecuix, però els braços no li respongueren. Va provar d’encendre el llum per veure què passava, no pogué aixecar-se. Ara sí que li va entrar el pànic, se li accelerà la respiració i notà una gota de suor que li pujava per la cara. S’estranyà. No notava cap gravetat, però devia estar cap per vall. Fos on fos.

Una sensació irrefrenable li recorregué el cos i el va encalentir de cap a peus. Havia de calmar les cossigolles, que augmentaven en intensitat, i no sabia com. Va provar de fer un estirament. Va sentir com les cames es desconnectaven del cos, sense sentir cap mal. Uns petits ulls es varen obrir al cap de cada una. «Ara partiré», va sentir en un pensament. «Jo també». Amb un moviment que recordava el d’un cuc de terra, cada una d’elles s’allunyà arrossegant-se i passant per un orifici a les parets toves que ara percebia.

Un moment després, va quedar surant sentint el seu tronc i els braços partien donant-li comiat, amb la il·lusió de qui ha de descobrir un país nou. Mentre quedava allà, immòbil.

A poc a poc, la sensació que li arribava dels, ara, altres ell minvà fins a quedar-se en silenci. Sentí pau i tranquil·litat sabent que d’aquí poc tendria descendència. La picor s’havia apagat i ara necessitava temps per regenerar-se, així que va tancar els ulls i es va deixar anar dins un nigul de pensaments incoherents.

Continuarà…