LLESQUES DE VIDA (III) - part I
Sa madona
Feia una calor d’aquella que tornava a la gent boieta. Aquell estiu era especialment calorós i s’havia notat en el número de gent que perdia els nervis per no res. També l’afectava a ell. Notava que la seva paciència s'escurçava cada dia més. Estava fins als collons de tot.
Conduïa el seu cotxe, dirigint-se a Campos. Feia una estona ben llarga que s’havia assegurat que na Rosa no havia quedat amb el seu amant. Allò l’emprenyava tant. Després de totes aquelles guàrdies, encara no havia trobat qui collons es jeia amb la seva dona.
–Me cago en Dios. Cuando le ponga las manos encima. ¡Cabrón! –Va dir en veu alta.
Feia uns dies que la vigilava després de la feina perquè en Lluís provava de convèncer-lo que eren imaginacions seves.
–Joder con el Luís. –Va dir, amb una petita rialleta a la cara i es va mig empalmar. Tot d’una va pensar en una altra cosa–. Me cago en la puta.
Feia més d’un mes que no anava de «visita» a Campos i quan li faltava no res per arribar-hi, va notar que la respiració se li accelerava. Alenava per la boca, breument i ara sí que es va permetre tenir una erecció. Es va tocar amb una mà. Encara sabent que era això perillós. Agafà un caramel·lo sense sucre que duia sempre a la guantera i el va xuclar fent un renouer agut.
En arribar al poble, va aparcar a dos carrers, va caminar fins a la casa, aquella de les persianes ben polides i lluentes. Semblava mentida. Des de fora podria ser la casa de qualsevol, ben bé podria ser la d’una padrina que feia punt i mirava la tele.
En Manuel va mirar a dreta i esquerra per assegurar-se que no el veia ningú i va tocar tres cops, fent aquell ritme que havia fet tants de pics ja. Na Miquela l’esperava i va obrir de seguida.
–Ueep, passa, passa. Sí que has feta via! –Va dir na Miquela, amb veu de beure rebentats de tres caires per berenar. Va obrir més la porta i el va deixar entrar.
Aquella casa era el racó especial d’en Manuel. Semblava més gran per dins que per fora. Que, encara que soni a tòpic de pel·lícula barata, era així i el sorprenia cada vegada. Amb una il·luminació perfecta, feia ganes de quedar-s’hi a viure. Un curt passadís donava accés a habitacions que no havia vist mai i que no sabia molt bé què eren i al final, unes vidrieres primes deixaven veure part del corral per on entrava la llum de l’horabaixa. Idíl·lic.
–Passa, passa rei. Es celler està preparat. N’Antònia t’espera llesta. Quan ho tenguis bé, baixa-hi.
En Manuel va estrènyer les anses de la bossa d’esport que duia i va baixar.
–¡Ey! Antonia, ¿qué hay? Perdón, no me he retr… –no va poder acabar la frase. N’Antònia li arrià un cop als morros que el va deixar callat.