Via Làctia, Sistema Solar, la Terra, Ciutat, Carrer Aragó, setè pis, porta D, dormitori, llit. N’Anna no havia pogut dormir gens bé, la calor de l’estiu, un de ben fort enguany, feien que els llençols s’aferressin al cos, ofegant-te. Suava sense moure’s. Odiava aquella sensació. No havia pogut descansar per la calor i pel tros de verro que roncava devora seu. Què n’estava de farta!

–Tktktktk –va fer amb la boca–. Re-quaranta putes sagrades!

Feia una bona estona que tornava a fantasiejar amb anar-se’n a viure a Tahití. Desitjava de tot cor que fos el paradís que s’imaginava. Un paradís on córrer nua per la platja menjant cocos. En aquell moment pensà que no tenia ni idea de si n’hi havia de cocoters, però li donava igual. No volia perdre’s en els detalls. Si no n’hi havia, menjaria la fruita típica d’allà directament dels arbres. Podria fer la seva versió del Lago Azul. Va riure per dins. El seu paradís imaginari es va trencar en mil bocinets amb un ronco d’en José.

–¡José! Levanta, que son casi las siete. –El va sempentejar provant de reprimir el seu enfad–. Vaaa!

–Joé, que faltan casi diez minutos. –Va dir amb veu pastosa–. Dejame lere nis… –Afegí inintel·ligiblement mentre tornava a aferrar la son.

–No quiero volver a llegar tarde. Va. –Va insistir mentre espolsava miques de pa imaginàries de la falda. Gest que li recordava a sa mare. S’havia convertit en ella, massa prest.

En José obrí un ull, tossí, amollà un pet i quedà mirant el sostre una estoneta. Després, lentament, va començar a aixecar-se. 

Semblava que la seva vida anava a càmera lenta. Qualsevol acció necessitava el doble de temps del normal. Això la posava molt nerviosa. Li pujava una sensació pel coll que la feia voler sortir corrensos cridant com una boja. Fins al cony estava ja de tot. 

Es va dutxar i varen berenar a l’estil «obr això dolç de factura industrial mullat en cafè amb llet». No es varen dir res en tota l’estona. Ella el mirava per damunt la tassa. Va estar a punt de comentar una notícia beneita que va recordar, però va perdre les ganes tot d’una.

En acabar varen baixar aviadet al carrer. En José l’acompanyava a la feina. N’Anna feia de caixera a un banc que just ara tornava a canviar de nom. Canvi de nom, canvi d’amos. Això només volia dir una cosa: més gent al carrer. No era moment de fer res que la posés al cap de la llista de candidates a partir.

–¿No puedes hacer un poco más de prisa? Faltan diez para que tenga de entrar.

–¿Y qué quieres que haga? ¿No ves cómo está el tráfico?

En José tenia una espècie de do natural per trobar sempre els embussos i posar-se al carril més lent de tots. 

–Bah, para aquí. –Va dir mentre mig botava del taxi–. Taluego. –No tenia ganes de discutir i es va estimar més fer els cent metres llisos amb talons. Així s’espaiaria un poc el cap.

En José va quedar darrera el volant. Pensant en les seves coses. Sempre havia fet de taxista. Havia heretat la llicència del seu pare i aquest del seu padrí. Una estúpida tradició que s’estenia com una malaltia contagiosa. Se’n penedia un i mil cops d’haver-se estimat més guanyar duros prest que seguir amb els estudis. Semblava que era l’únic que necessitava mirar-se els dits per comptar! 

Imaginava com haurien sigut les coses d’haver anat a la universitat. Tot seria més fàcil. Ell seria més feliç. Ho podria tenir tot. No com ara, que el record més agradable que tenia era quan va comprar allò de bolletes de fusta per posar al seient. No tenia ni idea de com es deia. Ho miraria al diccionari en arribar a cases.

Va fer un parell de voltes abans de decidir si volia anar a esperar a l’aeroport o davant s’Augusta. Podria haver estat artista de cine. Encara que no sabia què s’havia d’estudiar per sortir a la gran pantalla. No li semblava gaire difícil, la veritat. Podria haver viscut amb un equip que el pentinàs i li dugués cafès tot el dematí, mentre tots els seus amics envejarien la seva fama. Va somriure.

–Tengo que pararme a comprar ambientador. –Va pensar–. De lavanda. No. De pino mejor. No se vayan a pensar… –Va riure i tossir. 

N’Anna va entrar al banc a les totes amb el seu uniforme de retxes, odiava les retxes. I aquella falda que li arribava per davall els genolls. 

–Amb lo guapos que tenc es genolls! –Va dir-se a ella mateixa. Va fitxar, saludar els companys i va seure al seu taulell a l’espera impacient que entrés qualcú per actualitzar la llibreta. Oh, com odiava aquella feina. Qui pogués ser a Tahití!


Segueix