Encara que n’Omni demanava i tornava a demanar, ningú li feia cas. Seguien en la seva formació, semblant a un estrany ritual tret d’una obra de ficció. Provà d’acostar-s’hi, però el seu cos no li responia.

—Què em passa? Estic paralitzada.

«Calmaditat tu. Enfora nadantacions. No-espaiditat tu. Així.»

N’Omni, sentint-se un poc ridícula, feu com si surés al buit. Com un enorme granot provant d’impulsar-se pel no-res.

«Enfora nadantacions» sentí al seu cap just en començar a moure’s.

—Que no em mogui?

«Així»

—I com hi arrib on són es meus subjectes?

«Enfora possibilitatitat. Clucaditat tu.»

N’Omni aclucà els ulls i notà un oiet a l’estómac. I en obrir-los, tornava a ser a la nau, i fora de la realitat. No va poder ni pensar en que volia tornar a veure els subjectes que el seu cos ja hi era. La seva consciència el seguia de prop. Així, existint intermitentment dins i fora d’aquesta realitat, acabà no-existint a en mig de l’estructura que creaven els subjectes.

—Són vius?

«Enfora existintidat. Enfora morintitat.»

N’Omni estirà un braç provant de tocar en G01S11-MC-Cinto, que estava estirat amb els braços oberts cap als seus iguals, però en lloc de fer el recorregut que se suposaria, va seguir la línia marcada pels marges de l’espai. La seva extremitat, retorçada de forma incongruent, i sense arribar al seu objectiu.

—Però… —només va poder començar a dir.

«Enfora nadantacions tu. No-espaiditat esquemesdat monodit.»

—Crec que necessit sa teva ajuda.

 

Continuarà…

(Llegiu i votau fins dilluns 4)

 

Resultats de la votació anterior:

●●●●●●◐○○○ 66% 1. No es poden comunicar

○○○○○○○○○○ 00 % 2. Són morts

●●●◐○○○○○○ 33% 3. Torna tothom a la nau