—G03S01-MD-Alb, estàs bé? —li demanà n’Omni, ara que semblava lliure de les teranyines.

—Crec… crec que sí —l’esfera negra bategà un cop—. T’estim Omni. Ho saps, no?

—Doncs…

«Jos beneditats tus. Jos estimamts tots tus.»

—Tots nosaltres? —N’Omni feu una pausa breu—. Qui som tots nosaltres?

«Tots* tus¨»

Just ho acabava de sentir-pensar que la matèria obscura canvià de forma imitant la seva pròpia faç, on es veia emmirallada, aquella cara li tornava el seu semblant de preocupació peculiar. Dos rostres únics ara. No podia ser. S’hi va acostar lentament, amb curiositat, amb cura, amb por. Moguda per la intriga, que li podia més que la paüra, quedà a un pam de l’esfera contenidora hipnotitzada pels reflexos impossibles de la seva còpia que, en un segon, canvià per mostrar un grup de persones. No ho podia creure.

—Això és…

«Tots* tus¨»

—Què passa? —demanà en G03S01-MD-Alb.

—És sa tripulació!

—Com?

—No sé com ha passat… —la de n’Omni traspuava culpa. Com era possible que hagués oblidat la tripulació?

No eren ni un, ni dos. Era tota la gent que mancava de la nau, allà, fos on fos allà, a terra, formant un grup tancat uns quants membres. Com agafats de les mans, de forma estranya, però. I d’altres de dret.

—Què fan?

«Jos estims tots* tus¨»

—Deixa de repetir això, ja canses. No sé si puc creure el que dius. On són? —digué ella, amb un to calmat que li donava una dolça pàtina de perillositat.

«Tots habitantcions tots no-on_són.»

—Em costa molt entendre’t, de debò.

«Jos mostrams tus, així?»

N’Omni no havia acabat de pensar en si seria perillós, o quines repercussions tendria, obrir la càpsula de contenció, ni havia donat l’ordre al seu cos de moure la mà i alliberar la matèria alienígena quan veié que parpellejava com un llum mig fos. Ara existia dins l’esfera, ara no. Existia al llindar de la realitat de la xarxa de contenció, ara no. Era fora de la càpsula, existia a un altre pla de realitat. Just el mateix on ara també existia n’Omni. Sort que no necessitava respirar, ni tossir, perquè sentia que li faltava l’aire. Com si el cos hagués arribat mil·lèsimes més tard que la seva consciència. La seva existència era ara pendulant, el seu cervell anava i tornava fent que els seus pensaments anessin i venguessin.

«Calmaditat tu» sentí al seu cap. Almanco no estava tota sola.

En aixecar la vista, a una distància que a la vegada semblava la d’un braç, semblava la d’un parell de kilòmetres, trobà la tripulació formant diverses cerclades concèntriques. N’hi havia que seien, n’hi havia que romanien dempeus.

—Com heu arribat aquí? Qui vos ha duit? Què feis? —digué-pensà n’Omni, amb una lleu marca d’angoixa.

 
Continuarà…

 

Resultats de la votació anterior:

●●○○○○○○○○ 20% 1. És una trampa

●●●●○○○○○○ 40 % 2. És inofensiu

●●●●○○○○○○ 40% 3. Amaga qualque cosa