Bon dia. Som jo, la còpia original, venc del futur. Si ja heu xerrat amb jo, pot ser, només pot ser, que vos hagueu trobat amb un altre jo d’una línia temporal alternativa. Em feia dir na Susan?

De vegades, les peces meravelloses de la televisió arriben en forma d’esbojarrada comèdia de grió impossible. De vegades, com una espècie de paròdia de Back to the Future o Terminator. És així. Com que a jo la primera m’embafa (tant que pensava que era del pesat d’en Lucas), de poc no la deix anar al segon capítol. Un moment, però, comencem: PEL PRINCIPI!

L’Home futur, creada per en Kyle «Sausage Party» Hunter, n’Howard «Dirk Gently» Overman i n’Ariel «The Night Before» Shaffir, és una obra que comença amb regust dels vuitanta, amb una premissa que ens recorda Planetfall d’Infocom (per allò de la dona de fer feines que es troba embolicat a un merder espacial), unes gotetes d’Ender’s Game i The Last Starfighter (per allò del joc que, bé, ja ho veureu). També ens recorda al concepte central de Terminator i, malauradament, massa tocs de Back to the Future (no passeu pena, només al principi). En Josh (en Josh Hutcherson ¬¬) és un immadur obsessionat amb un videojoc. Fins a tal punt que vol passar-se la darrera fase a qualsevol preu. En aconseguir-ho, dos viatgers arriben des del futur na Tiger (n’Eliza Coupe) i en Wolf (en Derek Wilson) per dir-li que és l’heroi que ha de salvar la societat futura canviant el passat.

El que més m’ha agradat d’aquesta sèrie és que a partir del quart capítol se’n va de mare (3 Justin Roilands). No es pren seriosament en cap moment (3 Bianca Del Rios), fent befa d’absolutament tot l’art pop que coneixem, el Hollywood dels vuitanta, en Cameron i a si mateixa amb un humor un poc «bro» a la John Dies at the End (2 David Wongs). Amb un llenguatge ràpid que em recorda Community, una gran imaginació fent que la història flueixi cap endevant evolucionant de forma talentosa i creativa (2 Dan Harmons) sense fer complicats els bots en el temps (1 Travis Fickett). Plena d’actuacions absurdes, però consistents amb el món que crea (3 Tina Fey), una bella locura (4 Tituss Burgess) i, molt especialment, amb un nombre de temporades limitades, cadascuna de les quals, amb un arc argumental tancat. És una llàstima que només siguin tres, perquè ens agradaria veure’n més. No obstant això, sabem que en el cas d’allargar-la massa, hauríem patit de debò i ara, segurament, ploraríem.

La vos recoman si sou de la ciència-ficció, voleu riure i no vos preniu res a la valenta. No serà per vosaltres si vos emprenyau amb el Jueves, heu vist la darrera de n’Emerald Fennell o del figaflor d’en Tom Cruise.

Podeu trobar-la a Netflix.

●●●◐○ Absurditat (deliciosa)
●●●○○ Comicitat (un poc cap dedins)
●○○○○ Fetge i butzes (seee, com acudit)
●●○○○ Masclisme (clar, dins tot, sí)
●●◐○○ Queerness (i no sé si de la bona… he, he, he)
◐○○○○ Romanticisme (no)
●●○○○ Sexe (és que… mem, sí i acudits de penis)
○○○○○ Terror (no)

●●●◐○ Interès (passareu una bona estona i vos esbutzareu a qualque moment)