Quina embafada haver d’actualitzar el seu estat tan sovint. Aqueix és el pensament que creua la ment de n’Avmi cada cop que ha d’entrar al seu perfil públic. Com és possible que un altre canvi a l’algorisme del Talaioot l’obligués a fer aqueixa feina merdosa de la qual s’havia de fer càrrec el seu secretàrIA? Un bot que no serveix de massa més si no és per dedicar-se a aquella tasca. És per demés. I per paga, just ara que havia renovat la seva subscripció un cicle addicional. Quina tudada de Dobbers™.

Amb una bufada d’impaciència, es pega un copet sec a la templa esquerra desconnectant així el nou terminal que s’ha implantat darrere de l’ull. Un component que feia estona demanava ser reemplaçat per aquest model més ràpid i petit, i que no s’havia pogut permetre fins avui. I això que havia adquirit la versió autoaplicable, per tant, més econòmica d’aquella empresa de nom impronunciable que no coneixia ningú.

La vista del terminal, desfent-se amb una animació ridícula, deixa pas en un mil·lisegon al petit cubicle que anomena ca nostra, tornant-se real davant els seus ulls. N’Avmi calma la respiració per concentrar-se en el sentiment d’orgull intens i reconfortant d’haver-se superat. Després de tot, és la primera vegada que s’ha vist amb coratge de fer-se una intervenció com aquella, i amb un resultat exitós. Li havia preocupat tant que fos molt més difícil de realitzar que havia cercat quines eren les complicacions més comunes per tenir preparat tot l’equip necessari, tant mèdic com elèctric, per si sorgien problemes.

Sembla que les seves pors han estat debades i de continuar així, de no esdevenir cap contratemps —com que el seu cos rebutgi l’implant o els punts de sutura no curin bé—, podrà tornar a la feina de seguida. Havia calculat que li bastarien els estalvis per estar fins a dos dies més sense treballar. De necessitar-ne d’addicionals començaria a tenir problemes.

Prou de pensar-hi pus, millor fer un cafè. Dit i fet, amb decisió s’aixeca de la butaca d’oci, fa dues passes envant i amb una mà treu un mugga d’Instafè de l’armari amb portes transparents de la paret que anomena cuina; amb l’altra obre el darrer contenidor d’aigua purificada que té assignat per aquest mes i l’hi buida per fer la mescla. Es queda pensant en no-res, els poc segons que tarda el producte a encalentir-se amb una reacció química que desconeix, reprimint la temptació d’obrir el canal de notícies recents. Al cap i a la fi, no li ve de gust llegir missatges d’odi generats per microbots.

                                                   —|º·_]—

Com més temps passa, més s’acumula l’excitació que ara no li deixa seure de forma natural, només amb un posat estrany. Encreua les cames. Estira els braços. Canvia de postura. Arrebata els punys damunt el seient. Es torca els calçons per netejar taques imaginàries. Desencreua les cames. Canvia de postura.

Gairebé imperceptible, l’escàner del vehicle li fa una exploració de rutina de les constants vitals. Ara es nota el front suat, prenent consciència en un microsegon de ser-hi allà.

—Necessitarà una injecció? —demana amb veu monòtona el cotxe.

—Dismiss. Només són nirvis! Desactiva es seguiment personal i ajorna’l fins que torni a entrar dins es cotxo.

El conduccIA del vehicle confirma l’ordre amb un so afirmatiu estàndard per després aturar l’escàner i el seguiment biomètric. En passar pel Pont Dencalatrava, com té programat per seguretat, abaixa la intensitat dels llums interiors, augmenta el blindatge general i enfosqueix les finestres.

Poc després de sortir de l’urbarri l’automòbil arriba a la seva destinació, un dels edificis més luxosos de la companyia Barceló-Rosselló. Una exhibició d’acer, poligrafè, hipervidre i, sobretot, d’habilitat i extravagància arquitectòniques que l’havien fet famós arreu per la seva forma, la qual, va canviar el perfil que tenia la megàpolis fins al moment. Llevat d’això, aquell gratacel no mostra cap casta de tret identificatiu ni cap entrada òbvia. Amb un senyal imperceptible emès pel conduccIA és suficient perquè a una de les façanes hi aparegui una porta per la qual accedir a l’interior. Un cop travessat el portal, el passatger no pot contenir l’excitació de veure com arriba a la recepció, immensa, i totalment buida amb l’excepció d’un taulell translúcid estret i alt al bell mig de l’estança. Se li accelera el pols. El cor li batega tan fort que el sent a la gargamella; i a l’entrecuix. Un cop allà el vehicle s’obri com una flor permetent-li veure a li sevi amfitrioni: Una persona que ja s’intueix única sense que hagi de fer res. La seva mera presència traspua misteri i sensualitat portant només un vestit negre senzill i elegant que li cobreix del coll als turmells, exceptuant l’esquena que s’entreveu nua, mostrant la filera d’implants que li dibuixen una mena de metàl·lic tatuatge abstracte al llarg de la columna.

—Ah —diu inspirant la paraula—, vos don sa benvinguda. Veig que heu seleccionat es servei de sempre. És correcte?

—Així és —contesta ell quasi de forma imperceptible que, maldament és un xiuxiueig, reverbera per tota la sala. No necessita afegir res pus. Amb un moviment de la mà activa el seient que es posa en marxa per dirigir-se a l’habitació que té llogada des de fa gairebé una dècada. Ara, un cop a dins, pot agafar els cables neuronals i inserir-se’ls a la base del clatell, un a cada forat dels connectors que duu implantats al crani. Aquella tecnologia, desfasada de fa temps, només la mantenen instal·lada un grup de nostàlgics que asseguren que és la millor forma d’unió, infinitament superior als més moderns ledectrodes que, en paraules pròpies, donen una experiència «surenca i plasticosa».

En el moment de la connexió, just acaba d’introduir-se el darrer dels jacks, els seus pensaments s’acceleren amb una cossa d’adrenalina, deixant en el passat els seus moviments físics. Se sent respirar cada cop més allunyat. El cos ja no importa. És u amb na Consciència Superior 0 [CS0-Comp:99RMP;Nucli:U08;].

—Sabia que vares arribar —diu la veu de na CS0, com un pols elèctric dirigit directament als seus arbres neuronals—. Per favor, confirmaràs que vols que sa teva experiència seguia sent sa mateixa i que avui desitjaràs que et tracti igual?

—Ho confirm —respon el passatger amb una veu irreconeguda. No amb paraules, més bé amb un pensament-so, un anhel que viatja pel corrent nerviós com un missatge químic que es rep, caduca i s’elimina abans de poder començar a moure els llavis físics per formar-ne les paraules.

Una descàrrega travessa el seu cos recordant-li on són totes les seves cèl·lules, on són tots els seus àtoms. Un lleu gemec de plaer dessincronitzat se sent llunyà, el tro segons més tard de veure un llamp. Els dos hemisferis del cervell li formiguegen amb onades rítmiques que fan que una llàgrima li comparegui als ulls. De sobte, el seu jo es desfà expandint-se, creixent, ocupant tot l’espai del servidor. Na CS0, amb un psicomoviment expert, penja el passatger com el seu subprocés actual i, després de modificar els permisos per la sessió actual, n’afegeix un altre: L’objecte de desig de la sessió.

—T’acostaràs perquè et vaig presentar. Això serà ni M4R [CS01-Comp:97M;Nucli:U04R;]. Estarà a punt amb ses teves especificacions i amb un fitxer de personalitat actualitzat a sa darrera versió.

El passatger no gosa contestar, però se li escapa un impuls primari, una pulsió, una psicoreacció d’excitació incontinguda que s’escampa advertint primer l’amfitriona, molt més tard la seva pròpia carn. Es llepa els llavis.

—Acosta’t —diu apuntant a les coordenades del procés M4R, primer com a pensament, després amb la veu. En acabat es retira.

L’objecte de desig, amb un ball intermitent, escurça la distància virtual que els separa, sense frissar, just a la velocitat exacta especificada a la configuració del servidor actual fent que augmenti la fortor que duu el passatger. Una cremor que no es tradueix a la carn. Fa estona que això no passa. Abans que els seus músculs facials es moguin, ordena:

—Crida.

No hi ha resposta.

—Crida! —repeteix mentre psicoordena al seu braç transformar-se en un enllaç neuronal invasiu. Un tentacle deforme, grisós, de vores difuses. Ni M4R no reacciona, però interpreta la pantomima d’una lluita de poder que ha perdut abans de començar.

—Xiscla, he dit! —diu-pensa enrabiat, llançant el seu enllaç perquè s’aferri al cos eteri de l’objecte de desig. Un cop units, el tentacle canvia de color, ara és d’un vermell intens de ferro roent que crema ni M4R per dedins i li fa amollar un bel distorsionat. Bits cauen desprogramant-li a poc a poc, arrabassats amb una agressivitat obscena. Infligint un mal que alimenta l’apetit sexual del passatger, engreixant-lo, posant a prova els límits del servidor. Límits que na CS0 controla i no deixa entreveure, amb la traça, amb l’experiència inserida mitjançant actualitzacions acumulatives i adquirida d’abstraccions de milers de sessions prèvies.

—Torna-li a carregar —diu el passatger amb la veu-pensament carregada d’adrenalina, just després de veure com el cos de ni M4R s’acaba de consumir davant seu—. Vull veure com agonitza un altre pic!

Un cop i un altre, l’objecte de desig compareix per rebre una nova mort momentània que arriba amb els paquets de patiment que li envia el seu client. Paquets que augmenten d’intensitat, contenen més ràbia, duren més temps.

A la iteració 1e6, després de 9,99999e5 morts consecutives, amb les seves corresponents 9,99999e5 tortures, dins el missatge d’inici de ni M4R dirigit a na CS0, encriptat i ficat entre el codi fems, hi ha amagada una petició de destrucció definitiva. Una crida desesperada per posar fi a aquella situació. En el nanosegon que l’amfitriona necessita per decidir quin és el procediment correcte a seguir en aquest cas, i comprovar les clàusules del contracte, s’obri una finestra no autoritzada dins el servidor.

—Entrada no permesa. Surti si aquesta acció no ve acompanyada amb un senyal d’interrupció d’emergència de nivell alfa —diu na CS0 a la vegada que envia un missatge d’alarma a la madona. El seu contingut és breu «Risc de penetració amb força bruta». Abans de rebre contesta però, perd la connexió amb l’exterior. Un cuc de dimensions monstruoses s’obri pas pel forat, entrant dins la sessió, surant en línia recta cap al passatger.

—██████, alerta! —na CS0 diu-pensa el nom real del passatger provant debades que reaccioni a l’atac. És 1,5 mil·lisegons massa tard, el cuc entra sense cap resistència dins el cap de l’avatar del passatger que es despixela abans d’arribar a entendre què li ha passat.

Defora, devora el cadàver del passatger, ara un gran tros de carn ensangonat, amb regalims vermells que li surten pel nas i les orelles, hi resta l’amfitrioni amb una expressió desencaixada al rostre i la mirada buida. Ha perdut la compostura, duu els cabells descambuixats, ha emmudit, no es troba la veu. L’habitació fa pudor de socarrim, dels connectors neuronals cremats a la base d’aquell clatell ennegrit, la pell mig torrada com la d’un porc en pelar-lo a les matances; una relació d’idees que li remouria l’estómac a qualsevol. Per les crivelles que se li han obert a la pell de l’esquena se li entreveu la xulla groguenca, grossera, oiosa. Un tros de verro inert, encara més inútil mort que quan era viu. L’amfitrioni engronsa el cap per aclarir-se les idees.

—ReqPutSags! Tenim un bon berenar —diu pel connector que duu implantat al cap sense deixar que cap emoció contagiï el to que fa servir—. Necessit s’equip de contenció aquí ja. Mentre arriben, vull saber com i qui s’ha ficat en es servidor —dubta un segon, tanca els ulls i continua—… i engegau una granja AdvocatIA; el senyor de Llucmajor-Agama és mort.

Continuarà…