Comença la segona temporada de 

El relat setmanal participatiu.

Permeteu que faci un poc de trampa (només per qui ha seguit la història des del principi) i reiniciï la segona temporada. No per res, perquè crec que pot ser molt més interessant així (i un poc més perillós? Sí? No?).

La idea del relat és publicar un capítol cada setmana seguint la història segons els resultats de l'enquesta de més abaix. Tendreu temps de votar fins el dilluns que ve a les 23.55. Això em dona dos dies per escriure el següent capítol.

Si heu comprat l'Aplec de futurs, podeu llegir la primera temporada completa. Si no, podreu llegir un resum aquí.

G01S03-BT-Joan botànic
G01S06-AR-Miquela arquitecta
G01S07-EN-Pep enginyer 
G01S10-SG-Esperança seguretat

El que havia estat un clima agradable, s’havia tornat a poc a poc en la seva contra. En aquell moment no tenien bateries per continuar refrigerant els vestits, que no havien gosat llevar-se perquè sospitaven que l’entorn no era segur. L’únic viu que hi havia en tota aquella zona eren les plantes de colors impossibles que semblaven producte de substàncies al·lucinògenes.

A banda de les bateries, acabaven les forces, l’aigua i el menjar. Això volia dir que feia massa temps que s’havien perdut.

Ho havien provat tot, debades havien enviat missatges, intentar descobrir on eren o trobar qualcú o qualque cosa. Havien fet broma, havien plorat, s’havien enemistat i fet les paus novament; i ara només quedava esperar que s’acabés aquell ínfim per cent de bateria. En G01S03-BT-Joan escoltava una cançó, na G01S10-SG-Esperança llegia el seu llibre preferit, en G01S07-EN-Pep s’havia allargat a terra i mirava l’infinit i na G01S06-AR-Miquela corria en cercles mentre aixecava els braços repetidament de forma alternativa.

U per cent. Un u compartit per partir d’aquesta vida conjuntament. Inspiració. Expiració. Pausa. Inspiració i només expiració amb un darrer alè lent, llarg, lànguid, comú.

De sota cadascun dels cossos sense vida es va filtrar un líquid negre que els va cobrir embolicant-los i fent-los desaparèixer.

 

—Cap idea més?

—Jo ja no sé què més fer.

—Hem cercat arreu i res. Hem de començar a pensar que són morts.

—Què dius! No, no. Els trobarem. No poden ser molt enfora de s’aparatus.

—Si han seguit amb els protocols, tocaria haver-los trobat ja. És ver, no els hi queda massa temps.

 

Després d’un breu descans, un petit grup va tornar a sortir. Seguint cada quadrant per ordre, varen cercar al següent a la llista. No semblava que haguessin pogut arribar tan enfora. No hi havia cap rastre, ni cap senya de res, com si ningú hagués passat per aquella zona mai. Just a punt estaven de tornar que varen trobar quatre caramulls sense forma.

—Per mi que arribam tard. No se rep senyal dets seus vestits. Ens aproparem per comprovar-ho.

Amb l’ai al cor i en silenci, s’hi varen acostar. Els quatre humans estaven estirats alineats mil·limètricament. Les seves cares denotaven una pau i una calma immenses.

—Ben raro, no farà falta es carregador, tenen ses bateries plenes —va fer una pausa. Es va connectar a l’ordinador del vestit de la persona que tenia més a prop i va continuar—: Constants vitals estables. No m’ho puc creure.

—Són vius? Però com pot ser? És impossible.

—A jo m’ho demanes?

—Tothom és viu?

—Sí, sí. Són com a un coma raro, però bueno. Va, carreguem-los al vehicle i tornem per poder examinar-los bé.


---

Si no podeu votar aquí, feis-ho al web.

Com voleu que segueixi la història? Votau, votau: