En tornar a despertar, n’Ivan, com si hagués tornat a estar congelat, va haver de centrar-se fent un esforç per recordar on era. Se sentia en calma, això sí.

—Informe —va ordenar.

No va rebre cap resposta. De cop, li va venir tot al cap, va obrir els ulls i de poc que no pega un bot en veure el que tenia devora. El cor se li va accelerar per un moment, però es va tornar a tranquil·litzar de tot d’una i no era perquè entengués el que passava. Just al seu costat, dins una càpsula idèntica a la que hi era ell, allargat i amb els ulls tancats, hi havia un cos: una còpia seva exacta, almanco d’aspecte. Va romandre allà sense moure’s, encara nu.

Encara se sentia en pau, mentre la seva ment anava pegant bots d’aquí cap allà sense poder aturar-se a una explicació mitjanament raonable. Tan possible li semblava haver estat clonat, com transferit a un cos nou o fins i tot, ser ell mateix la còpia. Una de seguretat, per quedar allà tancat, a recobro, esperant reemplaçar l’original si tenia un denou.

Una imatge se li va formar al cap. Un desert, només sentia l’arena fent un renouet que va anar minvant fins que quedà tot en silenci. Els colors s’empal·lidien a poc a poc fins que tot ho va imaginar en blanc i negre; i la línia que separava el cel de les dunes es va anar fent cada cop més prima fins a desaparèixer…

Estirat a terra a la zona F, va despertar, novament sense saber quant de temps havia passat. Va aixecar el braç per mirar-ho a la pantalla: només dues hores. Va recordar parts d’aquell somni tan estrany, però vívid alhora, tant, que hagués posat messions que era real. Aquelles plantes devien tenir qualque substància al·lucinògena i relaxant.

Va tornar a aixecar el braç per fer-se una anàlisi ràpida abans d’aixecar-se. Es va fixar en la data. Que beneit que era. Havia passat una setmana i dues hores; ara sí que estava ben astorat. No tenia gaire sentit si ho pensava un poc millor: no tenia talent, ni havia mort. Encara que el vestit s’hauria encarregat de totes les funcions bàsiques, ara tocaria ser mort després d’una setmana.

Vinguda d’enlloc, li va arribar una urgència per partir d’allà que va fer que es posés dret i començàs a caminar. Es va aturar en sec després d’unes passes i va fer mitja volta. Havia de comprovar una darrera cosa. Va ficar les mans dins la terra i va començar a cavar. No podia quedar amb aquell dubte.

I com si hagués perdut el corbam, a mitja feina ho va deixar anar i va començar a caminar.

—No! Mem, no puc partir d’aquí fins que… —a mitjan frase, va sentir com li pujava la temperatura del pit. Es va tocar amb la mà provant de sentir si era només una sensació o era quelcom real. En aquell moment va experimentar una eufòria ben intensa, com si li hagués explotat al cor una bomba emosensorial. Mai s’havia sentit tan bé i amb tantes ganes d’anar-se’n sense destinació. I així ho va fer: Va rompre a córrer i no es va aturar fins a arribar al mòdul auxiliar.

Un cop a la nau, n’Ivan va plorar com un nin de uè. Sense motiu, sense raó, però tenia una cosa clara: no volia morir, no volia ser oblidat, ni volia ser una falsificació barata.


Continuarà …