Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Aman Nòlem

Escriptor de ciència-ficció

  • 0
    Mecenes
  • 0
    mensuals

Venonta Vivo (Ca) 3. Encontrada

Per un moment n’Omni va quedar parada, astorada que diria la seva programadora principal. La notificació l’advertia d’un risc de col·lisió imminent… però col·lisió amb què? Havia repassat una trentena de vegades el curs actual de la nau sense detectar cap objecte. «Mem si serà un error» va pensar.
Com que sabia que no estaria tranquil·la fins no trobar què passava, tant si era un error com si no, va pujar al pont. Va enganxar-se a les vies que li permetien moure’s per gairebé tota la nau de forma eficient. Es va fer un bolic —allò li feia molta gràcia, «fes sa croqueta» li deia E01001M0A010, la seva enginyera personal de moviment. Era un acudit intern que havia heretat. No havia vist una croqueta en sa vida, clar, però amb el temps va entendre el que volia dir amb allò—, i es va disparar aferrada com si fos un vehicle d’alta velocitat.
Un cop va arribar al pont, es va connectar al sistema extern de detecció d’objectes i predicció de col·lisions estirant una interfície física. Encara que fos un mètode de comunicació antiga, era el més ràpid.
C01-0010101010001? —va demanar estranyada perquè no veia res al sistema.
La resposta marcava com a possible impacte la zona Z90 de la nau amb un error de ±32 %. Encara que no era un punt delicat, era millor evitar qualsevol contratemps, en especial en aquell moment del viatge.
De sobte, com vinguda del no-res, o d’un altre pla d’existència, va comparèixer la cosa més desconcertant que mai s’hagués imaginat n’Omni, i això que tenia els paràmetres configurats en mode experimental.
Va fer una cerca a la base de dades de somnis, conceptes i altres apunts creatius, sense èxit. Va provar d’enviar una imatge òptica a la xarxa neuronal de comparació d’objectes. Sabia que li recordava a qualque cosa, lleugerament terrestre, però no ho tenia del tot clar. Uns segons després, la xarxa va respondre amb la paraula «peix». N’Omni va necessitar un parell de cerques més, acotant els resultats i a la fi hi va caure: Com era que no hi havia pensat abans? Una rajada. Aquella entitat li recordava una rajada translúcida i de dimensions descomunals. Era tan grossa que va haver de desconnectar les subrutines de por irracional i les d’instints d’autoconservació. Un cop més tranquil·la, va poder fer-ne una anàlisi amb més calma.
La rajada —per dir-li de qualque forma fins a trobar un mot més adient— semblava surar al buit de l’univers. Era majestuosa, elegant, com un ocell. Era tan llarga com la nau i, les ales, aletes o el que fossin aquelles primes protuberàncies que semblaven membranes iridescents, feien quatre cops l’envergadura de la Venonta Vivo I. Quatre pics! Era tan impactant, que hauria tremolat en veure com s’acostava planejant i fent voltes al seu voltant.
Semblava que amb el moviment, canviava els seus colors, lentament passava d’un blau elèctric impossible, fins a agafar un bell infraroig. N’Omni seguia embadalida mirant pels sensors com la rajada feia cucaveles, acostant-s’hi i fent-se enfora, en una mena de ball o ritual d’aparellament desconegut.
Amb esforç, es va deixondir i amb una ordre va llençar una sonda marcada amb un identificador científic no-ofensiu. En un primer moment, la sonda va surar a prop de la nau, en detectar la rajada s’hi va acostar seguint el protocol i va començar a enviar informació a la nau. Informació inservible, per ara.
Amb un suau moviment, la rajada va nedar en la seva direcció i, tec, se la va empassar com si es tractés de plàncton espacial. La sonda va enviar un darrer informe. La informació que hi contenia, n’Omni sí que no se l’esperava. Com era possible?

Continuarà…

Votau aquí com continuar:
a twitter

Comentaris (0)

Deixa un comentari

Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.