Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Aman Nòlem

Escriptor de ciència-ficció

  • 0
    Mecenes
  • 0
    mensuals

Venonta Vivo (Ca) 4. Breu experiment

Encara un poc sorpresa, n’Omni va emmagatzemar les dades que li havien arribat i va començar a seleccionar-les. Si allò era correcte, la rajada no era ni animal ni vegetal, sinó mecànica. No sabia què era el que la deixava més parada: trobar vida al ben mig de l’espai o que fos vida fabricada.
Tot això feia que es fes encara més preguntes: Fabricada per qui? Era autònoma o la controlava qualcú? Havia evolucionat, tenia un cicle reproductiu? N’Omni va haver d’aturar. Envià una interrupció d’emergència, va fer un alè —un moviment instintiu que als humans els feia certa gràcia, tot sigui dit—, i va centrar-se’n a fer un pla urgent. Trenta mil opcions van passar per la seva ment en uns pocs mil·lisegons. Decidit. Ja ho tenia.
Amb una ordre de prioritat, llençà una balisa, amb el codi de barres de l’encontre i una marca que avisava de la seva naturalesa científica, que va surar molt a poc a poc fins a la posició programada. Es va obrir com si fos una taronja a mig pelar, i va estendre les capes exteriors formant una mena d’estrella. Un llumet va començar a parpellejar, indicant que transmetia la seva situació.
Per observar la rajada, n’Omni havia minvat la velocitat de la nau deixant un marge de seguretat per arribar a la porta. Ara, estava a punt de tornar-la a augmentar. Una darrera comprovació a la balisa abans però. Va veure com la rajada, amb un moviment impossible, se la va empassar, canviant breument de color a un verd turquesa.
N’Omni amb dos cicles, va completar una teoria i ara la volia posar a prova. No duia gaire bé la incertesa, era ver, però aquella impaciència abans de refutar una hipòtesi li agradava cada vegada més. Ho va anotar al seu diari. Després va expulsar a l’espai una capsa buida que ja no necessitava i va observar la rajada com feia mitja volta, i de forma molt elegant, com transportada per un vent inexistent, la va fer desaparèixer. Es va tornar a il·luminar momentàniament de color verd.
Poc després, n’Omni va amollar una cubada d’aigua —hauria de recuperar-la més envant, però això no era un problema—, que es va congelar a l’acte. Va esperar la reacció de la rajada mentre seguien el seu curs. Res.
Era un poc prest per afirmar-ho, sobretot fent tan poques proves, però sospitava que la rajada o bé s’encarregava d’eliminar el fems espacial, o bé s’alimentava de matèria que podia incorporar al seu cos. Va trobar aquest pensament excitant. Volia saber-ne més, però n’era ben conscient, ara, justament ara, no podia desviar-se de la seva trajectòria ni perdre la finestra d’acció programada. La porta quàntica no podia esperar.
Sabia que havia d’entrar —encara que seria més adient dir «arribar»— a la porta amb un angle i velocitat específics. A més, havia de tenir en compte el moment quàntic de la matèria que hi havia a la porta. Fins i tot ella mateixa, de la seva generació, tenia problemes per entendre el procés i l’explicació per complet.
Recordava com una de les granges computacionals encarregades de la investigació avançada de la teoria quàntica XAE general, havia provat, sense èxit, un parell de pics d’explicar-li com era possible que acostant-s’hi a una d’aquelles portes, la matèria es pogués sincronitzar —a falta d’un terme millor— amb la matèria a «l’altra banda» de l’univers i «fer-los viatjar» instantàniament. Tot allò la superava. Els antics humans ho anomenaven «teleportació». Encara que aquesta paraula li feia riure per totes les connotacions màgiques que implicava.
Recordava que de més jove, abans de millorar algunes de les seves subrutines de personalitat, tot aquell tema li produïa dubtes existencials —serien ells mateixos a l’altre costat o una còpia perfecta?—; fins i tot un cop va estar a punt de cremar tota una xarxa neuronal del seu nucli de procés pensant-hi. Hagués tremolat rememorant-ho, però encara tenia aturades les subrutines de la por.
Es va repetir per enèsima vegada que havia de mantenir la ment clara. Havia de fer un caramull de càlculs delicats. No era moment d’entrar en pànic, ni d’explorar les seves inquietuds per molt fascinant que fos aquell ésser.

Continuarà…

Votau com voleu que continuï a twitter