Crec que d’aquella època en què llegia obres, no sé si dir-les menors, o dolentes —«sense pretensions» crec que seria el terme correcte, d’aquelles que s’escrivien a balquena— d’una banda, i per una altra, aquells reglaments genèrics per jugar a jocs de rol en entorns futuristes —que ja vos dic que mai hem acabant jugant—, doncs, crec que d’aquella època m’ha quedat aquesta necessitat de marcar el progrés amb els noms de materials inventats. Una necessitat de demostrar que s’han fet avanços petits en com es construeixen les coses. Quan era més petit, em feia un poc de ràbia o rialles, però ara en faig un ús per evocar aquelles obres pulp, per donar un regust de retrofutur avantguardista. Tan vell que és hipermodern. Com han de ser detallets, però, volia que fossin intuïtius, no m’interessa fer una tesi del ful·lerè, que com explica la Viquipèdia, és un dels materials que «van ser descoberts fa poc, i s'han tornat molt populars entre els químics, tant per la seva bellesa estructural com per la seva versatilitat per a la síntesi de nous compostos, ja que es presenten en forma d'esferes, el·lipsoides o cilindres». No vull això, vull un poc de fantasia, un «hipervidre» que és més dur que el vidre, un «durtrespol», un detall que afegeixi color i poc més.

 «Poc després de sortir de l’urbarri l’automòbil arriba a la seva destinació, un dels edificis més luxosos de la companyia Barceló-Rosselló. Una exhibició d’acer, poligrafè, hipervidre i, sobretot, d’habilitat i extravagància arquitectòniques que l’havien fet famós arreu per la seva forma, la qual, va canviar el perfil que tenia la megàpolis fins al moment. Llevat d’això, aquell gratacel no mostra cap casta de tret identificatiu ni cap entrada òbvia. »

Carn cremada, Aman Nòlem