Atenció: El teu navegador no té suport per algunes funcionalitats necessàries. Et recomanem que utilitzis Chrome, Firefox o Internet Explorer Edge.

Aman Nòlem

Escriptor de ciència-ficció

  • 0
    Mecenes
  • 0
    mensuals

Krarínia

Relat curt que explora l'essència mateixa de la humanitat.

10

—Què hem fet? —es va demanar en Krun:0 mirant a través de la finestra ovalada, el que seria, en altres circumstàncies, un cel meravellós. Tot en tons vermells, taronges i porpres. Una escena melancòlica en cert sentit. Que, sense pensar en les conseqüències, podria haver estat plena de romanticisme. Pot ser, s’hauria embafat, però podria considerar-se romanticisme al cap i a la fi.

9

«Oh! Què hem fet? Sembla que no n’aprenem, que és impossible que tenguem un regal tan indescriptible com aquesta segona oportunitat i la llancem com ja vàrem fer abans. Un pic i un altre estem condemnats a cometre el mateix assassinat. El mateix acabar amb tots els recursos disponibles com si fossin nostres.

8

»Quan vàrem arribar a Krarínia teníem totes les esperances posades a aquest nou planeta. Era la solució a tots els nostres problemes. Una segona oportunitat que no li donen a tothom. Érem especials, únics i importants. Què hi havia qualcú, o qualque cosa, allà, després de tot, que havia escoltat les nostres pregàries? En el poc probable cas que fos així, s’estaria pegant cops pel cap per haver-la donada a uns éssers horribles que no la varen aprofitar en absolut.

7

»En trobar Krarínia, ens vàrem disposar a terraformar-la de seguida. Un clon de la vella Terra. Un nou intent de fer-ho millor aquest cop.
»Un pic ja havíem esgotat tots els recursos de la roca, fent-la inhabitable, només hi havia una solució: o ens dedicàvem a fer una neteja total i radical, o ens anàvem a cercar un altre planeta on instal·lar-nos.

6

»Tot anava massa bé, era massa simple. Primer es va transformar l’atmosfera afegint els elements que faltaven. Primer l’oxigen, després l’argó. Això fa afavorir que el planeta es convertís en un lloc més amable, i a poc a poc, verd. Era fantàstic veure com aquella roca sideral seca i estèril s’anava transformant en una nova llar.

5

»S’hi varen introduir petits éssers vius, que havien de ser la primera passa evolutiva animal, d’una forma accelerada. Havien de fer que tot acabés d’encaixar. Un trenca-closques gegantí que a poc a poc deixés veure una imatge única, nova per una banda i coneguda per l’altra.

4

»Qui ens havia de dir que no érem els primers a arribar a Krarínia? Nosaltres amb la nostra arrogància, posàrem un peu damunt aquella pedra inhabitable i pensàrem que seria per nosaltres. De fet, qui més podria viure allà damunt? O allà baix, o allà dedins.

3

»La primera injecció d’oxigen els va ser molesta. Les següents començaren a ser preocupants, problemàtiques i finalment, fatals. Una mort lenta i cruel de la mà d’uns viatgers estrangers tan pagats de si mateixos que no podien adonar-se, o no els importava, el que estaven fent. Un gran peu trepitjant la gespa. Què sent ella? Ens importa?

2

»Aquest petit problema es va poder solucionar però. D’una forma un poc estranya, invasiva pot ser. Però una solució que ens faria recordar aquest error nostre per sempre.
»Ells pogueren alliberar-se dels seus cossos i nosaltres, en una ànsia de redempció, els vàrem acollir amb els braços, i les ments, obertes. I encara que sembli rar perdre la nostra intimitat, no és res comparat amb el preu de dur un altre genocidi damunt les nostres espatlles.

1

»Ai però. Ai. Ningú es podia pensar que donar-nos una segona oportunitat no significa necessàriament que haguéssim après dels nostres errors. Sí, férem net les nostres consciències prescindint de la solitud i la privacitat, però ho vàrem fotre tot un altre pic.
»No se sap com, però aconseguírem fer una segona Terra per tornar-la a omplir de merda. Contaminant els nous tresors que ens donava, de forma artificial però generosa, Krarínia. Destruint de manera malaltissa, com un amant que no pot aguantar el grau de felicitat d’haver tornat a trobar l’amor. Massa bell, massa sa, massa innocent, massa viu. L’havíem de destrossar, i ho aconseguírem, sí senyor, massa bé i tot. No en va quedar res.

Ignició

»De fet, la destrucció es va fer tan bé que fins i tot rompérem l’equilibri natural original d’aquest mac espacial. Amb un nivell d’eficiència tal, que ja no va haver-hi marxa enrere.
»La descompensació al nucli farà d’aquesta terra que ens acollí, encara que primer de mala gana, exploti en milers de bocinets. Fems estel·lar que segurament tornarà per copejar-nos a la cara, tard o d’hora.

Sistemes actius, sortida de l’atmosfera

»Esper que si de debò hi ha qualcú o qualque cosa, no ens torni a donar una altra oportunitat. Ja n’hem tudat massa.»