Una novel·la repetitiva
No sabia què fer amb el meu cosset i he tirat de la biblioteca de coses que tenc per llegir, i no sé d’on vaig treure aquesta Flors per a l’Algernon. I just fa uns dies l’he acabat, mentre mirava com pujava la següent lectura que és Simulacron-3. Ai.

Anem a pams:
Flowers for Algernon (1966, Daniel Keyes)

Just he descobert que existeix una nova traducció feta per L’altra editorial al 2020 (jo he llegit la més antiga, la publicada per Cruïlla) i dues pel·lícules: Charly (1968) i una homònima estrenada l’any 2000.

La història ens narra en primera persona l’evolució i declivi del seu protagonista, en Charlie Gordon, un jove amb discapacitat mental que se sotmet a una intervenció quirúrgica per augmentar el seu coeficient intel·lectual… I ja està. Això és tot. Durant 220 pàgines de diari personal, el protagonista ens explica els seus traumes infantils i sexuals que centren gairebé tot el text que es torna avorrit després del tercer capítol. El que podria haver estat un relat breu interessant es torna un repetitiu manifest que defensa que la ignorància ens fa més feliços. Doncs molt bé. Mem, que podria haver estat molt pitjor, en Keyes ens podria haver regalat vint capítols més.

Aqueixa, m’ha semblat una història que ha envellit malament, categoritzada de ciència-ficció únicament per la «intervenció», masclista, previsible, que no sap reflectir el punt àlgid intel·lectual del protagonista i que es perd provant d’explicar segons quines accions, que acaben sent confuses, exagerades i, de vegades, absurdes. El millor, però, és l’ampli vocabulari dels capítols centrals (i que fa que per aquí riguem amb alguns usos de paraules i expressions dialectals d’ús quotidià).

Punt fort: El vocabulari.
Punt feble: És repetitiva i massa llarga pel que ens conta.
Veredicte: Hauria pogut llegir una altra cosa.